Fins l'any que ve...

Perquè els millors dies han de passar tan ràpid? Dissabte, 10 del matí, Montmeló. Un poblet que de sobte es va plenar d'una multitud de gent, tots en peregrinatge cap a la Meca de l'automovilisme català, el circuit de Montmeló. Va ser un camí llarg, 40 minuts caminant sense saber exactament a quanta distància teniem el circuit fins que a mig camí es comencen a sentir els motors dels Fórmula 1 que en aquell moment correien per pista. Sentiment d'enveja profunda. Enveja dels habitants de Montmeló, que durant aquests quatre dies han estat sentint els cotxes de 9 a 5, que els sentiran al maig durant el Gran Premi i que senten tots els altres cotxes i motos que circulen pel circuit. I una enveja encara més gran de la gent que ja estava asseguda a les grades, observant aquells cotxes que en uns instants veuria jo amb els meus propis ulls.
I per fi, l'entrada va pitar quan el revisor la va passar pel control. Un bon dia per part seva i allí estava, allí el tenia. Els motors dels cotxes ara se sentien de més aprop. Camí cap a Tribuna. Un camí que gairebé se'm va fer tant llarg com el de 40 minuts per arribar al circuit. Sabia que era dins, però encara no veia cap cotxe, l'únic que podia fer era escoltar la melodia que despreneien. Uns minuts després, assegudes a Tribuna va passar per davant meu el primer Fórmula 1 de la meva vida. Kobayashi amb un Sauber. Acte seguit, la pell de gallina. Era impressionant la velocitat amb la que els pilots passaven per la recta principal, i el soroll dels monoplaces és una cosa inimaginable. De sobte, una alegria interior que no va marxar en tot el dia, unes ganes de saltar i posar-me a cridar que encara continuen dins meu ara mateix.
Al cap d'una estona, Vettel sortint del box per comprovar el temps i mirar que tal ho estaven fent els pilots que ara eren a pista. La histèria adolescent va agafar les regnes del meu cos i no tenia control sobre mi mateixa. Costava de creure que dins del cockpit anéssin aquells ídols, però si es posaven davant teu i saludaven a la part de tribuna en la que et trobaves, es convertia en la cosa més fantàstica del món. Tremolors. Reviure el moment durant tot el dia.
Però les hores van passar massa ràpid, i de sobte tornàvem a estar assegudes a tribuna, aquest cop equipades amb uns taps per les orelles, ja que el soroll s'havia tornat ensordidor i dolorós.
Després un viatje en tren llegint la F1 Racing i comentant el dia, revivint els millors moments, rient i fent una i altra ullada a les fotos que havíem fet durant tot el dia.

Ara sol queda dir fins l'any que ve circuit. Tornarem, i tant que tornarem.

Arriba el Circuit

SÍ! Aquest dissabte és EL DIA. És el dia d'agafar un Avant a les 8 del matí, arribar a Barcelona Sants per agafar un rodalies que ens porti a Montmeló, i un cop allí el tindrem davant... el Circuit de Catalunya. Tinc tantes ganes de veure els testos de Fórmula 1 que no puc esperar-me encara una setmana. Pensar en que estaré tan aprop d'aquelles persones que cada diumenge de la temporada envejo i adoro, aquelles que ocupen una gran part de paret de la meva habitació, aquelles que em fan posar la pell de gallina quan fan un bon avançament, aquelles que em fan estremir quan són protagonistes d'un accident, aquelles que fins i tot són capaces d'omplir-me els ulls de petites llàgrimes al veure'ls al podi celebrant una primera posició... I sí, solament són uns testos, que no tenen res a veure amb una cursa, però jo em conformo amb el simple fet de sentir el motor i el soroll dels cotxes passant fugaçment per davant meu, i pensar que allí dins del cockpit, a escassos metres de mi, hi ha aquell pilot que veig llunyà des de les retransmissions de la TV, i que en aquell moment, tinc tan aprop.