Els 10 millors

Avui m'han vingut ganes de fer una llista amb els que per mi són els 10 millors àlbums musicals. És una decisió difícil i pot ser que aquesta disposició canviï totalment en els pròxims anys, mesos o dies... però aquí estan!

10. No pads, no helmets... just balls - Simple Plan

també el millor del grup, que em recorda a l'època dels 15.


9. Blood sugar sex magik - Red Hot Chili Peppers



cançons llargues i melòdiques, gravades en directe. Potser no era la seva millor època personal, però de totes maneres van aconseguir un gran cd.


8. Definitely maybe - Oasis



Més Oasis que mai. L'àlbum ens deixa grans cançons com Rock'n'Roll Star i Supersonic.


7. All killer no filler - Sum 41

Nothing on my back, Fat lip, Motivation, In too deep, All she's got, Summer... Cal dir res més?


6. Brand new eyes - Paramore



El nou cd del grup és fantàstic. L'he sentit pocs cop, però cada cançó millora l'anterior.


5. Take off your pants and jacket - Blink 182



Era obligatori que apareguéssin. Senzillament són ELLS


4. Favourite worst nightmare - Arctic Monkeys




He d'admetre que els de Sheffield són sense dubte els meus preferits, i un començament amb Brianstorm és una pujada d'adrenalina comparable a una muntanya russa.


3. Be here now - Oasis



Si repeteixen és per alguna cosa. La medalla de bronze se l'emporta el tercer àlbum dels de Manchester, que ens deixa cançons com Stand by me, My big mouth o Magic pie.


2. Enema of the state - Blink 182



Un cd que va marcar una època. Per ell la plata.

i finalment...

1. Whatever people say I am, that's what I'm not - Arctic monkeys



També podria portar-se l'or si fes una llista dels àlbums que més cops he escoltat en la meva vida. Impossible triar una cançó que sobresurti per damunt de les altres. Pensat a la perfecció, ja que ells mateixos sabien quin ordre havien de portar les cançons i el temps que havia d'haver-hi entre tema i tema.
MAGNÍFIC

Això és Formula 1

la pell de gallina

gabinet de comunicació

Des de Comunicació i Periodisme tenim un gabinet de comunicació on es penjen alguns dels treballs que fem (encara que ara mateix sol hi podem accedir els alumnes i els professors). El cas és que m'han penjat un article sobre l'acte institucional de la setmana de la comunicació i res, aquí el deixo:

El violista Jordi Savall parla sobre la importància de la música en la 7a Setmana de la Comunicació

Ahir per la tarda, el músic Jordi Savall va ser el convidat de l’acte institucional de la Setmana de la comunicació de la Universitat de Lleida amb la conferència titulada El poder de la música.

El músic va parlar sobre la importància de la música en la vida i en el llenguatge, i va assegurar que “la música no necessita explicació, és un llenguatge en si mateixa i no admet cap explicació”. Savall va continuar explicant la relació música - coneixement i música -amor, advertint que “aquestes dues coses són les més importants per a trobar la pau interior”.

Al final de la conferència el violista va interpretar dues peces i va explicar el funcionament i la composició de la viola de gamba, un instrument per la majoria de gent desconegut.

Aquest acte cultural dins de la Setmana de la comunicació complementa amb altres actes com el que va tenir lloc dilluns 22 sobre la Fura dels baus i les visites a la Seu Vella i al Museu de Lleida per part dels alumnes de Comunicació i Periodisme audiovisuals, tots de caire més cultural. I és que aquesta setmana, que porta com a títol De la cultura de la comunicació a la comunicació de la cultura, no pretén únicament centrar-se en el periodisme i en la comunicació, sinó que aposta per la cultura i per les maneres de transmetre-la.

La setmana finalitzarà aquesta tarda amb un col·loqui entre el director del Grup Cultura 03, Ernest Folch i el director de Picap, Joan-Carles Doval, que parlaran sobre els formats digitals contra el llibre i CD.

Road Show

Sí! Aquest dissabte toca anar a Barcelona! El Road Show F1 ens espera! Amb simulador de Formula 1, Marc Gené fent una demostració de pilotatge, música en directe, circuit de karts i un F1 triplaça. :D


serà així el simulador?

Ell

Ahir em vaig adonar que al dit anular de la mà esquerra m'ha sortit un callo. La veritat és que dit d'aquesta manera no queda gaire bonic, però si penso que el callo m'ha sortit de tocar el violí puc agafar-li fins i tot un cert apreci a la durícia. Puc dir que tocar el violí és, en aquest moment, la millor decisió que he pres en tota la meva vida. I el curiós és que no sé com se'm va ocórrer. L'únic que recordo és trobar-me un violí pel meu aniversari ara fa 11 anys, però per molt que els meus pares em diguin que estava molt pesada amb el tema del violí, jo no recordo com el demanava ni, el més important, perquè. És cert que no arribaré a professional del violí, però estic orgullosa del que se fer i el que em queda per aprendre (perque encara que no m'hi dediqui professionalment, penso arribar fins al final). I molts cops, encara que sembli estrany, penso en que d'aquí uns 15 anys els meus fills tindran una mare violinista.

Ja comença...

I sol puc dir... Quins nervis!

Cada vegada que acabo de veure una pel·lícula en la que surt Leonardo DiCaprio estic més convençuda que és un dels meus actors preferits. Després de veure varies vegades el tràiler per la TV i que els meus pares anéssin a veure la pel·lícula i me la recomanéssin, vaig pensar que seria bona idea anar a veure Shutter Island. La veritat és que és una gran pel·lícula. He de dir que els plans estan molt ben triats i que van al compàs de la pel·lícula, cosa que encara dóna més sensació de no entendre res del que està passant.
I com no, una GRANDÍSSIMA interpretació de DiCaprio, que donava la sensació que estés visquent la mateixa sensació que el personatge. Així doncs, crec que ja va sent hora que sigui guanyador d'un Oscar. Nominat tres vegades per papers fantàstics (cal recordar el paper de discapacitat mental germà de Johnny Depp a What's Eating Gilbert Grape?, en el qual encara no era un actor conegut i van arribar a pensar que realment posseïa una discapacitat mental), encara no ha guanyat mai, i crec que ara és un bon moment per a donar-li un Oscar com a millor actor.
Haurem d'esperar a que algun dia arribi el moment en que pugi a recollir l'estatueta, fins llavors, continuaré fascinant-me pels seus papers i les seves qualitats.
Ah, i per acabar, una cosa també molt clara... el noi és GUAPO GUAPO!

V.O.S. sí, gràcies

Aprofito tot el que s'està parlant ara últimament sobre la projecció de films en versió original subtitulada en els cinemes de Catalunya per anunciar que estic totalment d'acord amb la proposta. Començaré dient que Espanya és un dels pocs països que doblen totes les pel·lícules que apareixen a cartellera. D'aquesta manera es priva als espectadors de gaudir del film tal i com és, tal i com el director i els actors l'han creat. I també sóc conscient que si finalment els cinemes projecten pel·lícules en V.O.S. no crec que tinguin tant públic com la mateixa versió doblada. La principal raó (per no dir més aviat l'única) és el tan utilitzat: és que si llegeixo els subtítols no veig el que passa a pantalla. Estic d'acord amb aquesta afirmació, ja que si no tens molta facilitat de lectura o no estàs acostumat a llegir subtítols és el més probable que passi. Però aquí està el tema. No estaras mai acostumat a llegir els subtítols si mai et plantejes mirar una pel·lícula AMB subtítols. Amb això el que pretenc no és obligar a tothom a mirar films en versió original, ni molt menys. L'únic que vull és comentar que de vegades els doblatges són bastant dolents, i no solament canvien les frases dels personatges (ja que s'han de lligar al moviment de boca del personatge), sinó que molts cops l'entonació que utilitzen no és la mateixa que la que utilitzen els actors quan graven la seqüència. Un crit en versió original ens pot esfaraïr, però el mateix crit doblat pot ser que fins i tot ens faci riure (es per això que en algunes pel·lícules els crits i plors no són doblats, cosa que es nota, sobretot quan sentim dos veus diferents). Acabaré dient que jo era una d'aquestes persones que mai hauria mirat una pel·lícula en versió original, si també podia mirar-la en català o castellà doblat, ja que era molt més còmode, però ara puc apreciar la diferència entre els dos tipus i, almenys per la meva part, si els cinemes finalment acaben projectant films V.O.S., compraré l'entrada.

Fins l'any que ve...

Perquè els millors dies han de passar tan ràpid? Dissabte, 10 del matí, Montmeló. Un poblet que de sobte es va plenar d'una multitud de gent, tots en peregrinatge cap a la Meca de l'automovilisme català, el circuit de Montmeló. Va ser un camí llarg, 40 minuts caminant sense saber exactament a quanta distància teniem el circuit fins que a mig camí es comencen a sentir els motors dels Fórmula 1 que en aquell moment correien per pista. Sentiment d'enveja profunda. Enveja dels habitants de Montmeló, que durant aquests quatre dies han estat sentint els cotxes de 9 a 5, que els sentiran al maig durant el Gran Premi i que senten tots els altres cotxes i motos que circulen pel circuit. I una enveja encara més gran de la gent que ja estava asseguda a les grades, observant aquells cotxes que en uns instants veuria jo amb els meus propis ulls.
I per fi, l'entrada va pitar quan el revisor la va passar pel control. Un bon dia per part seva i allí estava, allí el tenia. Els motors dels cotxes ara se sentien de més aprop. Camí cap a Tribuna. Un camí que gairebé se'm va fer tant llarg com el de 40 minuts per arribar al circuit. Sabia que era dins, però encara no veia cap cotxe, l'únic que podia fer era escoltar la melodia que despreneien. Uns minuts després, assegudes a Tribuna va passar per davant meu el primer Fórmula 1 de la meva vida. Kobayashi amb un Sauber. Acte seguit, la pell de gallina. Era impressionant la velocitat amb la que els pilots passaven per la recta principal, i el soroll dels monoplaces és una cosa inimaginable. De sobte, una alegria interior que no va marxar en tot el dia, unes ganes de saltar i posar-me a cridar que encara continuen dins meu ara mateix.
Al cap d'una estona, Vettel sortint del box per comprovar el temps i mirar que tal ho estaven fent els pilots que ara eren a pista. La histèria adolescent va agafar les regnes del meu cos i no tenia control sobre mi mateixa. Costava de creure que dins del cockpit anéssin aquells ídols, però si es posaven davant teu i saludaven a la part de tribuna en la que et trobaves, es convertia en la cosa més fantàstica del món. Tremolors. Reviure el moment durant tot el dia.
Però les hores van passar massa ràpid, i de sobte tornàvem a estar assegudes a tribuna, aquest cop equipades amb uns taps per les orelles, ja que el soroll s'havia tornat ensordidor i dolorós.
Després un viatje en tren llegint la F1 Racing i comentant el dia, revivint els millors moments, rient i fent una i altra ullada a les fotos que havíem fet durant tot el dia.

Ara sol queda dir fins l'any que ve circuit. Tornarem, i tant que tornarem.

Arriba el Circuit

SÍ! Aquest dissabte és EL DIA. És el dia d'agafar un Avant a les 8 del matí, arribar a Barcelona Sants per agafar un rodalies que ens porti a Montmeló, i un cop allí el tindrem davant... el Circuit de Catalunya. Tinc tantes ganes de veure els testos de Fórmula 1 que no puc esperar-me encara una setmana. Pensar en que estaré tan aprop d'aquelles persones que cada diumenge de la temporada envejo i adoro, aquelles que ocupen una gran part de paret de la meva habitació, aquelles que em fan posar la pell de gallina quan fan un bon avançament, aquelles que em fan estremir quan són protagonistes d'un accident, aquelles que fins i tot són capaces d'omplir-me els ulls de petites llàgrimes al veure'ls al podi celebrant una primera posició... I sí, solament són uns testos, que no tenen res a veure amb una cursa, però jo em conformo amb el simple fet de sentir el motor i el soroll dels cotxes passant fugaçment per davant meu, i pensar que allí dins del cockpit, a escassos metres de mi, hi ha aquell pilot que veig llunyà des de les retransmissions de la TV, i que en aquell moment, tinc tan aprop.

So give me coffee and TV...

Quina coincidència que justament ara hagi sonat Coffee and TV de Blur. Encara que ara necessito més aviat coffee que no pas TV... Ahir vaig fer el primer examen. No puc dir que m'hagi anat molt malament, però tampoc m'atreveixo a dir que m'ha anat bé. Fer-se il·lusions és molt fàcil, i després ve el moment en que l'examen no ha nat tan bé com imaginaves i tot se'n va a pendre pel sac. I demà, un altre examen. Semiòtica i Teoria de la Comunicació... passar-me tota la tarda repassant teories, característiques de la comunicació de masses i altres no és el que se'n pot dir una tarda divertida, però va, pensem en treure bones notes per poder anar d'erasmus!
Podríem dir que l'erasmus ara mateix és el que més em motiva. Vull anar-hi! tant sí com no! Per sort aquesta tarda tinc classe de violí, i així almenys una estona podré olvidar-me de la femme fatale i de la tanatització del sexe (al professor li agrada molt aquest tema) i vivaldi em farà sofrir una estona mentre li dic a la professora que no he pogut practicar gaire.

nou, nuevo, new, novi, uusi, nýr

Pues sí, al final m'he fet un blog. Serà per culpa de la Edurne, que sempre està escrivint al seu, o perquè això d'estudiar pels exàmens m'està tornant una mica boja... El cas és que queda inaugurat el blog, encara que fins d'aquí una setmana no començarà a prendre forma (exàmens, exàmens, exàmens...)