Fins l'any que ve...

Perquè els millors dies han de passar tan ràpid? Dissabte, 10 del matí, Montmeló. Un poblet que de sobte es va plenar d'una multitud de gent, tots en peregrinatge cap a la Meca de l'automovilisme català, el circuit de Montmeló. Va ser un camí llarg, 40 minuts caminant sense saber exactament a quanta distància teniem el circuit fins que a mig camí es comencen a sentir els motors dels Fórmula 1 que en aquell moment correien per pista. Sentiment d'enveja profunda. Enveja dels habitants de Montmeló, que durant aquests quatre dies han estat sentint els cotxes de 9 a 5, que els sentiran al maig durant el Gran Premi i que senten tots els altres cotxes i motos que circulen pel circuit. I una enveja encara més gran de la gent que ja estava asseguda a les grades, observant aquells cotxes que en uns instants veuria jo amb els meus propis ulls.
I per fi, l'entrada va pitar quan el revisor la va passar pel control. Un bon dia per part seva i allí estava, allí el tenia. Els motors dels cotxes ara se sentien de més aprop. Camí cap a Tribuna. Un camí que gairebé se'm va fer tant llarg com el de 40 minuts per arribar al circuit. Sabia que era dins, però encara no veia cap cotxe, l'únic que podia fer era escoltar la melodia que despreneien. Uns minuts després, assegudes a Tribuna va passar per davant meu el primer Fórmula 1 de la meva vida. Kobayashi amb un Sauber. Acte seguit, la pell de gallina. Era impressionant la velocitat amb la que els pilots passaven per la recta principal, i el soroll dels monoplaces és una cosa inimaginable. De sobte, una alegria interior que no va marxar en tot el dia, unes ganes de saltar i posar-me a cridar que encara continuen dins meu ara mateix.
Al cap d'una estona, Vettel sortint del box per comprovar el temps i mirar que tal ho estaven fent els pilots que ara eren a pista. La histèria adolescent va agafar les regnes del meu cos i no tenia control sobre mi mateixa. Costava de creure que dins del cockpit anéssin aquells ídols, però si es posaven davant teu i saludaven a la part de tribuna en la que et trobaves, es convertia en la cosa més fantàstica del món. Tremolors. Reviure el moment durant tot el dia.
Però les hores van passar massa ràpid, i de sobte tornàvem a estar assegudes a tribuna, aquest cop equipades amb uns taps per les orelles, ja que el soroll s'havia tornat ensordidor i dolorós.
Després un viatje en tren llegint la F1 Racing i comentant el dia, revivint els millors moments, rient i fent una i altra ullada a les fotos que havíem fet durant tot el dia.

Ara sol queda dir fins l'any que ve circuit. Tornarem, i tant que tornarem.